Ja podríem, ja, aixecar el penó dels companys que un dia deixaren de ser. Que amb braços i mossos de fe van fer guia de noves contrades i places d’aplec. On trobar aquell pa que guaria ferides. De velles proclames captives de llum amb el nord del demà que volgueren portar.
De «Convocatòria»
He tractat de buidar el temps però ell m’ha buidat a mi. He deixat passar, indolent, les hores; elles m’han passat factura. Pels passadissos d’allò que mai s’atura he mirat d’entrebancar el seu decurs tossut i capficat; n’he sortit escaldat. «Matar el temps»; quin gust farà?
D’«Aprenent»
Ara mateix em trauria per escriure, de les meues venes la sang, perquè una albada de goles prenyada juntes amb la meua floriren un nou cant.
Massa temps reste veient grans prodigis que altres van bastint al seu albir. I no m’agrada un món on tots no caben, perquè en som massa, muts, i quiets, i deixant fer…
D’«Ara mateix»
Esclata un vitrall de veus blanques que brodaran oboès i clavecí. Convoquen sortilegis i encanteris no mai viscuts, no mai sentits ni per tu ni per mi. Exulten filigranes tangibles, Oh mestre!, per captivar aquell qui s’abeurà de tu. Corprès pels sons celestials sura, plora, indefens per allò que mostres i dius.
Goig de sons que pugen, ària com un fil de llum, embolcallada d’arpegis la gola s’hi fa un nus.
Amb la soprano, el baix, el tenor. Contratenor les violes i oboès; tots plegats o un per un.
De «J. S. B.»