Dards precisos que procuren encertar amb la poesia, versos on residixen les teranyines d’un amor que va tancar pel desdonament de la raó. Reflexions que naixen de les empremtes que deixa l’apnea en el seu pas pels records, l’aire que respire en dosis xicotetes, les que em presta la memòria de la pell. Lletres que arrapen la prosa convertint-la en carícies, les mateixes que parlen l’idioma universal amb tot allò que em permet seguir en peu, abraçat a la cintura de la creença en què l’esforç i la perseverança es donaran la mà en un futur no molt llunyà. Abandonar l’etiqueta imposada pels que tracten de fer de la hipocresia l’oració de migdia. Naixem per a morir, no significa que no podem construir els somnis.
«El vers és l’idioma que apaga la set, tendix la mà sense justificant de recepció.».